La realitat invocable [Reportatge fotogràfic exposició]

MACBA Museu d'Art Contemporani de Barcelona

—09/04/2014-31/09/2014

La realitat i la seva representació, la realitat i la seva mediatització són alguns dels grans temes que, des de l'art, ens fan reflexionar. L'exposició La realitat invocable explora possibles perspectives de la realitat des de les pràctiques artístiques a través d'una selecció d'obres d'artistes pertanyents a generacions i contextos diversos. Mantenim una relació complicada amb la realitat. Vivim un moment de no-realitat, en què prevalen les retòriques de distracció, els mecanismes de construcció de la realitat, la seva mediatització, ficcionalització i virtualització. Alhora, hi ha una «passió pel real», pel genuí, per allò que és creïble. Existeix una realitat al marge de la nostra percepció? Implica l'afirmació del real tant la vida com la mort? Pot ser la violència extrema el preu que cal pagar per desvelar algunes capes de realitat? El real és la quotidianitat? O la realitat són els altres? L'art pot tenir cap incidència en la realitat? Aquestes són algunes de les preguntes que es planteja La realitat invocable. Els treballs dels artistes que configuren La realitat invocable s'acosten a la realitat d'una manera subtil, partint de l'«ara i aquí» d'aquesta realitat que es proposen «investigar i conquerir»: incorporant-ne fragments en l'espai expositiu (Roman Ondák), convertint la sala d'exposicions en un espai real (Antonio Ortega), filmant-la (Lutz Mommartz, Jeremy Deller i Mireia Sallarès), provant de dirigir-la (John Smith), buscant connexions en l'espai i en el temps (Enric Farrés-Duran), incidint-hi (Núria Güell), presentant els efectes devastadors d'una realitat mediatitzada (Phil Collins), evidenciant la impossibilitat de la seva representació (Rafel G. Bianchi) o mostrant com convertim la mort en una cosa irreal (Jill Magid). Comissariat per Montse Badia, aquest projecte col·lectiu obre una línia que tindrà continuïtat amb una altra proposta de Frederic Montornés (abril – agost 2015) i amb un nou capítol presentat l'any 2016. El MACBA pretén interpel·lar el seu context artístic més immediat i, alhora, ser interpel·lat per aquest; per això, assumeix el compromís de produir treballs d'artistes que exposen per primera vegada al museu. L'exposició s'inicia amb els treballs de dos referents dels anys setanta: John Smith i Lutz Mommartz. El vídeo The Girl Chewing Gum (1976) de John Smith (Londres, 1952) registra una escena que té lloc en un bulliciós carrer londinenc mentre una veu en off sembla dirigir tant els moviments de càmera com les accions que hi transcorren. El documental dramàtic Als wär's von Beckett (A la manera de Beckett, 1976) de Lutz Mommartz (Erkelenz, Alemanya, 1934) mostra un cruel i dramàtic intercanvi de retrets i acusacions, laments i frustracions, d'una parella en crisi, que responent a la invitació del cineasta van estar separats durant una setmana per retrobar-se davant la càmera. Rafel G. Bianchi es proposa tasques que requereixen un gran esforç, de vegades per evidenciar l'absurd, no sols del treball en art, sinó potser també del món. A x metres de l'objectiu (2006-2014), una obra en procés que es proposa realitzar al llarg de la seva vida, recull una sèrie d'imatges que són el resultat d'una acció que consisteix a córrer, allunyant-se de objectiu fotogràfic durant deu segons, mentre el temporitzador i el mateix artista compten abans d'executar la fotografia. Acudits de vaques i pintors. Cabirol reenactment (2013-2014) consisteix a pintar el mateix paisatge a plein air una vegada i una altra damunt la mateix tela. Enric Farrés-Duran proposa recorreguts a partir de coincidències i trobades fortuïtes. Farrés-Duran clona el llibre d'Enrique Vila-Matas París no se acaba nunca, en què l'autor planteja una continuïtat entre el real i el fictici. Farrés-Duran fa una investigació per fets i llocs del «Districte Cinquè», entre la Facultat de Filosofia i l'Escola Massana de Barcelona, que es plasma en una instal·lació d'inputs i troballes, en un recorregut urbà comentat i en una publicació. La realitat entra al museu amb els treballs de Roman Ondák, Antonio Ortega i Núria Güell. Teaching to Walk (2002), de Roman Ondák, és una performance en la qual una mare acompanya el seu fill a fer els primers passos en una sala d'exposició. A Sòcol Antonio Ortega. Un intent de glossar el concepte de demagògia (2013-2014), Antonio Ortega (Sant Celoni, 1968) instal·la un sòcol dins l'espai expositiu. El sòcol, produït especialment per a l'ocasió, és lleugerament més alt que el que correspon a la mesura estàndard. Amb aquesta mínima modificació i aquest gest tan senzill, Ortega dota l'espai expositiu d'una «realitat amb finalitat pràctica». Núria Güell busca la incidència directa en la realitat. Per això, amb la complicitat dels migrants desallotjats d'unes naus industrials del barri barceloní del Poblenou ha creat el marc legal de la Cooperativa Ca l'Àfrica. L'organització cooperativa és una eina que permet fer contractes de treball als seus membres, i d'aquesta manera regularitzar-ne la situació. Alguns integrants de la cooperativa han estat contractats en el context de exposició per dur-hi a terme tasques diverses. Mireia Sallarès, Jeremy Deller i Phil Collins filmen la realitat. Le camion de Zahïa ( 2003), de Mireia Sallarès, presenta la història de Zahïa, una dona algeriana que regentava un camió de venda ambulant de pizzes en una plaça de Valence, al sud de França, fins que una nova ordenança municipal va prohibir estacionament d'aquest tipus de vehicles a la ciutat, coincidint amb la remodelació del centre urbà en centre comercial. En aquesta ocasió, la peça s'activa en instal·lar a l'espai públic un camió semblant al de Zahïa, que actua com a suport de projecció d'una tria de documentals que exploren temes relacionats amb la privatització de l'espai públic i la gentrificació. So Many Ways to Hurt You (The Life and Times of Adrian Street) (2010), de Jeremy Deller (Londres, 1966) narra la vida d'Adrian Street, fill d'un miner gal·lès, que va fer carrera com a culturista, amb aparicions estel·lars en programes de televisió i més tard als Estats Units, on va ser figura destacada del wrestling, la lluita lliure americana. La instal·lació ha comptat amb la col·laboració de Mikel Pascal i Javier Murillo, autors del mural inspirat en el documental. A la instal·lació Gerçeğin Geri Dönüşü – The Return of the Real (2005), Phil Collins investiga la cultura postdocumental, que la televisió ha tendit a encarnar. En aquesta videoinstal·lació, uns quants participants en reality shows que sentien que aquesta circumstància havia afectat profundament les seves vides tenen l'oportunitat de tornar a explicar les seves històries, aquesta vegada en converses sense editar ni censurar. Encara que la mort i la inseguretat formen part de la realitat, les nostres societats tendeixen a no acceptar-les. Amb aquest propòsit creen sistemes, aparentment objectius, que apaivaguen les nostres pors i transformen allò que no ens atrevim a mirar en una cosa agradable i material. Per a Auto Portrait Pending (2005), Jill Magid ha signat un contracte amb una empresa que la convertirà en un diamant quan ella mori. El contracte, redactat com si fos una carta d'amor, especifica els detalls de la creació del diamant a partir de les seves cendres. La vitrina mostra l'arc de anell i l'encast, però hi falta la pedra, el diamant, per completar un autoretrat que, de moment, està inacabat