Robert Whitman. Playback [Enregistrament audiovisual exposició]

MACBA Museu d'Art Contemporani de Barcelona; Whitman, Robert

—15/09/2005-08/01/2006

Robert Whitman (Nova York, 1935) està considerat un dels precursors de la performance i pioner en l'ús de les noves tecnologies com a eina de creació artística. Les seves primeres experiències en l'àmbit de la performance van tenir lloc a Nova York, a finals dels anys cinquanta, i va col·laborar amb artistes com Jim Dine, Red Grooms, Allan Kaprow i Claes Oldenburg. Però les accions de Whitman es van desmarcar aviat de la immediatesa i radicalitat dels seus col·legues i es va decantar per registres més poètics i onírics. Amb elaborats sistemes de projeccions de llums, ombres, diapositives i pel·lícules, l'artista crea ambients en què entrellaça fantasia, realitat i ficció. Robert Whitman. Playback va ser la primera exposició que es dedicava a l'artista a l'Estat espanyol. S'hi van poder veure una bona mostra de les obres produïdes per Whitman des de principis dels seixanta fins a finals dels setanta, entre les quals s'incloïen filmacions i fotografies de les seves performances, algunes de les seves més destacades Cinema Pieces –"Window" (1963), "Garbage Bag" (1964) i "Shower" (1964)–, i una sèrie que no s'havia exposat mai de dibuixos sobre Dant. Robert Whitman va néixer a Nova York el 1935. Va estudiar literatura a la Rutgers University del 1953 al 1957, i història de l'art a la Columbia University el 1958. Al final dels anys cinquanta va començar a presentar performances, entre les quals s'inclouen les seves innovadores obres "American Moon" (1960) i "Prune Flat" (1965), i a exposar els seus treballs multimèdia en alguns dels espais experimentals més influents de Nova York. Juntament amb els científics Fred Waldhauer i Billy Klüver i l'artista Robert Rauschenberg, Whitman va fundar, el 1966, Experiments in Art and Technology (EAT), una associació heterogènia que organitzava col·laboracions entre artistes i científics. Va fer exposicions individuals en el Jewish Museum, Nova York (1968), el Museum of Contemporary Art, Chicago (1968), o el Museum of Modern Art, Nova York (1973). DIA va organitzar una retrospectiva de les seves obres teatrals el 1976. Alguns dels seus projectes teatrals també han visitat diversos espais europeus, com ara el Moderna Museet, Estocolm (1987 i 1989), i el Centre Pompidou, París (2001 i 2002). Whitman, un dels primers en un cercle heterogeni d'artistes que va adoptar el naixent llenguatge de la performance, va idear un estil personal distintiu. Les seves obres per al teatre es distingien per una fantasmagoria poètica i fugitiva. Per destil·lar el que és il·lusori i el que és real dins d'un món físic oníric, va fer servir projeccions per mitjà d'una sèrie de recursos, que anaven des de la projecció d'ombres fins a les diapositives i les pel·lícules. El cinema mut i les formes teatrals de tipus ritualista i atàvic van inspirar la visió al·lucinada de Whitman. Amb les performances de Whitman de la primeria dels seixanta va coincidir la realització d'un grup de mitja dotzena d'escultures, que va batejar amb el nom de "Cinema Pieces". En aquestes peces, la projecció fílmica anima objectes quotidians. No es tracta de cinema documental: l'espectador sempre és conscient dels procediments cinematogràfics, a causa de l'ús hàbil per part de l'artista de recursos tècnics. Whitman combina tècniques cinematogràfiques (el primer pla i el zoom) per aconseguir una intimitat, amb mitjans esculturals (situacions en temps i espai real), per facilitar un contacte directe. Més endavant, va recórrer a enginyers, científics i especialistes similars per explorar les possibilitats de fondre efectes òptics i representacions de la realitat. En l'evolució de Whitman va tenir un paper essencial la seva convicció creixent de la imminent possibilitat d'un maridatge entre l'art i la tecnologia, una convicció àmpliament compartida en aquella època. Les noves aliances entre artistes interessats per l'electrònica i científics atrets per la possibilitat de treballar en projectes interdisciplinaris va configurar el clima estètic de l'últim tram de la dècada. Aquestes conviccions van impulsar l'associació Experiments in Art and Tecnology (EAT), fundada al setembre del 1966 per Whitman, l'artista Robert Rauschenberg i els científics Fred Waldhauer i Billy Klüver. Per a Whitman, la tecnologia només ha estat un mitjà per a una finalitat. No té cap importància si en una obra en concret es fa servir un hardware avançat, materials de segona mà improvisats, o simplement paper i grafit. El que compta són les relacions abstractes subjacents que defineixen i individualitzen una experiència –color, forma, ritme, estructures espacials i temporals–, condensades i destil·lades totes elles en la definició de Whitman de la "imatge" implícita. Aquesta retrospectiva estudia les obres d'aquest influent període de la trajectòria de Whitman, des de la primeria dels seixanta fins al final dels setanta, exposades molt poques vegades, i reivindica no sols la seva presència, sinó també la seva vigència i oportunitat en un clima estètic dividit per la introducció de tecnologies cada vegada més noves. Això no obstant, l'exposició "Playback" té un interès addicional: presenta l'obra de Whitman com el paradigma d'un tipus d'inventiva basada més en l'enginy d'uns recursos poètics que no pas en els "trucs tecnològics". Comissària: Lynne Cooke. Producció: Dia Art Foundation, Nova York, en col·laboració amb el MACBA. En el marc del Festival LOOP