Raymond Hains [Enregistrament audiovisual exposició]

MACBA Museu d'Art Contemporani de Barcelona; Hains, Raymond

—30/09/1999-02/12/1999

Raymond Hains (Saint-Brieuc, Côtes-du-Nord, França, 1926 - París, 2005) és un artista singular i inclassificable, que participa en els moments clau de l'art francès de la postguerra sense arribar a aturar-se plenament en cap. El treball de Hains explora el món a través de l'entramat lingüístic que el sustenta, exercint la llibertat de destrucció i reinvenció que el mateix llenguatge li permet. Com en la millor tradició surrealista, Hains és un flâneur, i la deriva urbana un mètode de treball essencial per a ell. El carrer és seu taller i d'aquí surten els seus affiches déchirées (cartells esquinçats), treball que inicia el 1949 amb Jacques Villeglé. Tots dos artistes agafen fragments de cartells vells i estripats, i els converteixen en grans quadres abstractes. Amb aquestes obres, Hains produeix una versió sui generis de l'informalisme i ironitza sobre l'expressionisme abstracte, en autoqualificar-se d’inaction painter. D'aquests treballs sorgeixen, el 1959, les palissades, que són també una resposta irònica al pop americà i preludien pràctiques conceptuals com les de Daniel Buren. L'exposició, que va reunir un centenar de peces de totes les etapes creatives de l'artista, es resistia a adoptar la categoria de retrospectiva. S'articulava més aviat com una història en procés feta de moments, lectures i trobades embastats per l'atzar. Raymond Hains (Saint-Brieuc, Côtes-du-Nord, França, 1926 - París, França, 2005) és un artista singular i inclassificable, amb una obra que participa de moments clau de l'art francès de postguerra però que no arriba a aturar-se massa temps en cap d'ells. El seu treball arrenca al 1947, amb uns experiments fotogràfics que bateja com a "hipnagògics. Aplicant aquesta tècnica al poema Hépérile, de Camille Bryen, va realitzar, el 1953, Hépérile eclatée, "el primer poema per a des-llegir" (dé-lire). El joc de paraules des-llegir/deliri assenyala el paper crucial que el deliri té per a Hains, així com l'obsessió pel llenguatge. En aquest sentit, i en sintonia amb Marcel Duchamp i Raymond Roussel, el treball de Hains manté una preocupació permanent: l'exploració del món a través de l'entramat del llenguatge subjacent, amb tota la llibertat de destrucció i reinvenció del món que el llenguatge permet. Com en la millor tradició surrealista, Hains és un flâneur, i la deriva urbana és una pràctica i un mètode de treball essencials. L'artista considera el carrer el seu taller, i d'allà surten els seus affiches dechirées (literalment, "cartells estripats"), treball que inicia al 1949 amb Jacques de Villeglé. Hains i Villeglé agafen fragments de cartells vells i deteriorats i els converteixen en grans quadres abstractes. Amb aquestes obres, Hains produeix una versió sui generis de l'informalisme i ironitza sobre l'expressionisme abstracte, autodenominant-se inaction painter. D'aquests treballs sorgeixen, al 1959, les seves palissades (palissades), que són també una resposta irònica al pop americà i preludien pràctiques conceptuals com les de Daniel Buren. Aquesta mostra inclou un centenar d'obres de Hains de totes les èpoques, encara que es resisteix a la categoria de retrospectiva. L'exposició es construeix com una història: una història formada per moments, lectures, trobades, per una mena d'atzar objectiu. Encara que ja té una obra d'abast històric, Hains és un artista viu, que no accepta veure la seva obra com a quelcom acabat. El seu procés creatiu no para i aquesta exposició, com la majoria de les de Hains, no és més que una interrupció d'aquest procés. Després de la seva presentació al MACBA, l'exposició viatjarà a la Fundaçao Serralves de Porto (Portugal), al gener de l'any 2000. Exposició produïda pel Museu d'Art Contemporani de Barcelona. Comissària: Catherine Bompuis.