El MACBA a… Mataró [Reportatge fotogràfic exposició itinerant de la Col·lecció]

MACBA Museu d'Art Contemporani de Barcelona

—02/10/1998-01/11/1998

El Museu d'Art Contemporani de Barcelona (MACBA) ha nascut en un moment en què es debat, internacionalment, la qüestió de quins són els límits d'un museu. Arreu s'imposa la necessitat de transcendir l'espai físic i conceptual del museu, concebut durant massa temps com un lloc gairebé exclusivament per a la mera conservació de les obres d'art, i de tendir ponts, d'establir mediacions, cap als diferents col·lectius que constitueixen la nostra societat, cada cop més diversa i complexa. En aquest context, la feina educativa del museu, la seva capacitat d'implicar els diferents col·lectius socials i els diversos públics en el territori de l'art actual, esdevé una prioritat no tan sols del MACBA, sinó de tota política cultural que vulgui contribuir al desenvolupament de la creació artística contemporània. La Diputació de Barcelona, mitjançant l'Oficina de Difusió Artística (ODA), és particularment sensible a aquesta qüestió i duu a terme des de fa temps una feina sostinguda en favor de la producció artística dels nostres dies, donant suport a les polítiques culturals municipals de promoció de l'art contemporani. És per això que, ara farà un any, i novament dins del Programa "El MACBA a ...", un nombre significatiu d'obres de la Col·lecció del Museu viatjarà a Vic, Mataró, Sant Boi de Llobregat i Granollers, on hem trobat un suport decidit tant dels responsables municipals com els diversos espais que les acolliran. A tots ells, els nostre agraïment per la seva col·laboració. Mitjançant una petita selecció del fons del museu volem plantejar una sèrie de problemes que afecten la pràctica de l'art contemporani: la creació, la materialització i les formes per exhibir-ho, qüestions que considerem molt important que siguin plantejades amb claredat per afavorir, de manera més incisiva, una franca tasca de divulgació de l'art del nostre present. Dessota aquest objectiu, les obres, més enllà de ser mostrades per la seva vàlua i significació específiques, serveixen per il·lustrar set temes determinats de la problemàtica intrínseca a l'art contemporani. Els àmbits de l'exposició són els següents. 1. El primer capítol tracta de la possibilitat que les obres contemporànies no requereixin, per la seva execució final, la intervenció directa de l'artista, sinó només les seves instruccions. Val dir que, en aquesta direcció hi ha una doble problemàtica: que el material de l'obra ja sigui a disposició o que ni tan sols existeixi. En tots dos casos l'obra es realitza "ex nuovo" cada vegada, només per mitjà de les instruccions. 2. El segon àmbit planteja una característica molt generalitzada en l'art contemporani: la possibilitat que l'obra en qüestió, més enllà de tenir una matèria i una forma definides, sigui adaptable a les característiques de l'espai que ha d'acollir-la. D'aquesta manera es posa en evidència tant la manca de rigidesa de la dimensió física de l'obra, com la voluntat d'integrar l'espai expositiu en l'experiència mateixa de la seva percepció. 3. L'art contemporani ja té una trajectòria molt llarga en les propostes de caràcter efímer (happening, performance, accionisme, etc.). Aquestes propostes han obligat a idear uns mecanismes que permetin documentar, i fins i tot sancionar, aquestes experiències. La realitat és que en moltes ocasions només disposem del document i, en conseqüència, ens hem de pronunciar sobre si es considera digne substitut de les obres o no. 4. Un altres aspecte important és aquell que, lluny de reduir el subjecte creador el paper de l'únic agent actiu de les obres, requereix l'espectador per tal que la mateixa obra s'esdevingui. Aquest nou rol per a l'espectador abraça així un territori, el de la mateixa forma de l'obra, molt més enllà de la tradicional obligació de recompondre el sentit. 5. Una qüestió especialment discutida en els debats de la museografia de l'art contemporani és el de la inevitable "falsificació" que representa reconstruir determinades obres que, en la seva versió original, contenien quelcom d'efímer, circumstancial i ja irrecuperable. Refer les obres, malgrat que en ocasions només calgui de forma parcial, és l'única manera de fer-les presents i posar-les a l'abast de tothom. 6. També afectant el vessant físic de les obres, un altre problema derivat de les propostes de l'art contemporani és aquell que converteix en secundari el material emprat fins a situar-lo en un nivell d'indiferència. Així en treballar amb determinats materials, malgrat triar-los des d'un rigorós plantejament conceptual, l'obra definitiva podria fins i tot acceptar la reparació de possibles desperfectes sense ressentir-se'n gens. 7. El darrer àmbit vol reconèixer el protagonisme de la mediació tecnològica per a un segment molt important de la creació contemporània, amb la qual cosa, la seva fàcil reproducció la converteix en quelcom aliè a la tradicional concepció de les obres del museu com a objecte únic. D'altra banda, en triar com a exemple el "Curs accelerat d'art contemporani" de Donald Goodes i Anne Marie Léger, redoblem el caràcter didàctic del nostre propòsit inicial. Sala d'exposicions de Can Palauet. Del 2 d'octubre a l'1 de novembre de 1998.