El MACBA a… Martorell [Reportatge fotogràfic exposició itinerant de la Col·lecció]

MACBA Museu d'Art Contemporani de Barcelona

—10/12/1999-09/01/2000

El MACBA a... El Museu d'Art Contemporani de Barcelona i l'Oficina de Difusió Artística de la Diputació Barcelona han tornat a unir els seus esforços per a dur a terme una de les missions que, com a institucions públiques, els són prioritàries: la difusió de l'art contemporani. L'experiència de les edicions anteriors i la col·laboració dels diversos ajuntaments i espais d'art que les han acollides ha estat decisiva per a la consolidació d'aquest programa que, amb el nom d' "El MACBA a...", se celebra enguany per tercera vegada. La singularitat de la proposta d' "El MACBA a..." és doble. D'una banda, perquè permet que una sèrie d'obres de la col·lecció del MACBA surtin del Museu i arribin a un públic més ampli. Això facilita, a més, una rotació i una visibilitat més grans del seu fons, que, per raons lògiques d'espai, no sempre tenen cabuda en l'exposició permanent. De l'altra, perquè aquesta presentació d'obres del fons del Museu es fa mitjançant l'elaboració de projectes nous i específics, diferents cada vegada, que permeten una lectura polièdrica de mateixes obres. En aquest sentit, la implicació els diferents responsables municipals en la definició de les respectives propostes expositives resulta fonamental per a aquestes noves contextualitzacions, per a aquestes noves lectures del fons del Museu d'Art Contemporani de Barcelona, que són, també, una manera d'enriquir la col·lecció i les seves possibilitats. Encara que la discussió remunta als mateixos orígens de la modernitat artística, en els darrers anys ha estat particularment intens el debat sobre la relació entre l'art contemporani i els museus. "El MACBA a..." representa, des de la seva modèstia, un intent d'apropar, de dessacralitzar unes obres que no tenen per si mateixes altre sentit que la seva capacitat d'establir un diàleg, de provocar una reflexió, de qüestionar la visió del visitant. Esperem que aquesta nova edició d' "El MACBA a..." Vilanova i la Geltrú, Santa Coloma de Gramenet, Manresa i Martorell en siguin una nova prova. Amb l'arribada de la dècada dels vuitanta, l'escultura experimentà una important expansió en tot l'Estat espanyol, motivat tant pel fet de revisar el paper que van tenir importants personalitats, com ara Jorge Oteiza i Joan Brossa, com fruit del ressò que va obtenir l'escultura anglesa en el marc artístic europeu. Pel que fa al primer punt, una sèrie d'artistes joves bascos –Txomin Badiola, Pello Irazu, Juan Luís Moraza i Maria Luisa Fernández- van reivindicar l'obra d'Oteiza, no tan sols la seva escultura, sinó que a més van destacar la importància dels seus textos, que també esdevindrien un motiu de reflexió per a molts artistes catalans. També el treball objectual de Joan Brossava marcar sensiblement el desenvolupament de l'escultura catalana. Així mateix, l'obertura que experimentà el nostre país amb l'arribada de la democràcia va tenir com a conseqüència, en el terreny artístic, un increment substancial de mostres d'artistes internacionals, la qual cosa propicià un coneixement més immediat de les darreres tendències artístiques, alhora que va facilitar la sortida a l'exterior dels nostres artistes i en va provocar, en alguns casos, el reconeixement internacional: fou el cas de Susana Solano, Juan Muñoz, Cristina Iglesias i Miquel Navarro, entre d'altres. Ateses les circumstàncies i la importància creixent de les diferents nacionalitats, van aparèixer els corresponents nuclis artístics d'interès, entre els quals destaquem el País Basc, amb els artistes abans esmentats i Ángel Bados i Morquillas –com dèiem sota la influència de la radicalitat d'Oteiza-, i Catalunya, on a més de Susana Solano van sorgir molts altres escultors, com Sergi Aguilar, Antoni Abad, Joan Rom, Ramon Guillén-Balmes, Jaume Plensa i molts altres. També Galícia va promoure una forta activitat, d'on destaquen les propostes de Francisco Leiro, qui optà per una figuració que conjuminava les seves pròpies arrels amb el neoexpressionisme dominant a l'època. A partir d'aquesta situació, l'escultura com a gènere s'anà diluint amb l'arribada de les generacions més joves, amb un interès creixent per la instal·lació i per la incorporació de noves tecnologies, com ara el vídeo, així com també van disminuir les particularitats de les diferents nacionalitats, que havien caracteritzat la dècada dels vuitanta, en funció de l'amplitud i la diversificació que a provocat la dècada següent. Obres destacades de: Antoni Abad, Sergi Aguilar, Tonet Amorós, Ángel Bados, Ramon Guillén-Balmes, Pello Irazu, Francisco Leiro, Robert Llimós, Juan Luís Moraza, Miguel Navarro, Jaume Plensa, Joan Rom i Susana Solano. Centre Cultural. Sala Jaume Muxart.