Los pies que faltan. Javier Codesal. El gran vidre [Enregistrament audiovisual exposició]

MACBA Museu d'Art Contemporani de Barcelona; Codesal, Javier

—6/11/2014

Los pies que faltan (Els peus que falten), 2010, de Javier Codesal (Sabiñánigo, Osca, 1958), és el primer d’una sèrie de treballs que es mostraran a El Gran Vidre, un nou àmbit expositiu permanentment obert vers l’exterior del museu, a través del qual el MACBA mirarà d’interrompre els cicles i les rutines de productivitat preestablerts. Rodat entre Bogotà i el departament del Meta (Colòmbia), en pobles fortament marcats per la violència de la guerrilla, l’exèrcit i els paramilitars, aquest projecte reuneix testimonis en vídeo de persones que han patit directament o indirecta accidents amb mines i altres explosius, mostrant-los juntament amb textos, pensaments i interrogants de l’artista mateix, els quals dialoguen amb les paraules dels seus interlocutors. FITXA TÈCNICA: Títol: Los pies que faltan. Instal·lació mural: textos, fotografies i vídeo. Any: 2010. Imatge i so: Javier Codesal. Producció a Colombia: Zaida Lizeth Hincapié. Ajudant de rodatge i conductor: Omar Evelio Vanegas. Edició: Julia Sieiro. Postproducció de so: Pedro Saavedra. Grafisme: Isabel Isla. Projecte produït amb l'ajuda de La Mar de Músicas. Los pies que faltan és una instal·lació mural: 30 paràgrafs escrits sobre el mur, pertanyents a un text més llarg, i dos monitors de vídeo disposats entre ells per presentar unes dues-centes fotografies extretes igualment d’un fons més ampli. Fragments de text enllaçats amb fotos que són fragments visuals. La instal·lació s’assimila al taller, on els elements es disposen amb certa imprecisió, assajant relacions, sense gosar formular un relat complet. Aquesta obra forma part d’un conjunt, en el qual també s’inclouen tres vídeos, una col·lecció fotogràfica sobre paper i un text. La instal·lació mural constitueix la baula més fràgil i dubitativa, si es pot dir així, de la sèrie. En el rerefons hi ha els accidents que han patit els civils a causa de les mines antipersona o altres explosius disseminats per la violència a Colòmbia. La imatge, tanmateix, s’aferra als relats i a l’aparença d’aquestes persones quan construeixen una experiència vital davant de les seves pèrdues. La instal·lació es completa amb un vídeo exempt, disposat sobre el terra i separat de la paret; un nou fragment per donar veu al discurs d’un nen que s’enfronta, per la seva integritat, al text fragmentat de l’autor sobre el mur. Amb el suport de: Fundació MACBA