José Antonio Hernández-Díez parla de San Guinefort -- José Antonio Hernández-Díez. No tinc por de cap mal [Enregistrament audiovisual exposició]

MACBA Museu d'Art Contemporani de Barcelona; Hernández-Díez, José Antonio

—15/03/2016-26/06/2016

18 MARÇ - 26 JUNY 2016 Convent dels Àngels. José Antonio Hernández-Díez (Caracas, Veneçuela, 1964) despunta dins l’escena internacional quan comença a arrelar la idea de l’art contemporani com un llenguatge global i es qüestiona el domini dels artistes europeus i nord-americans. Participa en mostres cabdals com Aperto ’93: Emergency/Emergenza a la 45 Biennal de Venècia (1993), Beyond Borders, la primera Biennal de Gwangju (1995), i Cocido y crudo al Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía, Madrid, 1994. Les seves exposicions inclouen fotografia, escultura, vídeo i dibuix; metafísica combinada amb un humor adolescent; produccions de luxe al costat de materials «pobres» no gens convencionals. No tinc por de cap mal presenta obres de finals dels vuitanta i principis dels noranta, algunes de les quals no s’havien vist des que es van exposar per primera vegada, junt amb un nou projecte desenvolupat específicament per a l’ocasió. La present exposició recupera els primers treballs experimentals amb vídeo d’Hernández-Díez, al costat d’altres obres primerenques realitzades amb suport de pantalles i vitrines. S’hi inclouen, per exemple, tres peces que es van presentar en la seva primera exposició monogràfica, San Guinefort y otras devociones, que va tenir lloc a la Sala RG de Caracas entre juliol i agost de 1991 i que va constituir una autèntica fita. Aquesta exposició proclamava el que l’artista va qualificar de «nova iconografia cristiana» i oferia –amb paraules del seu col·lega Meyer Vaisman– «una visió tecnopop dels símbols més venerats del catolicisme». Comissaris: Latitudes (Max Andrews & Mariana Cánepa Luna). L’obra d’Hernández-Díez sembla secundar i alhora sotmetre a un qüestionament perpetu la idea que, a l’Amèrica Llatina, l’empenta racionalista i científica de la Il·lustració no va trencar el progrés del Barroc cap a la modernitat. Al llarg dels últims trenta anys, veiem com el seu art sincrètic forceja amb la superstició, la moralitat i la religió, mentre es mostra fascinat per l’ètica i la tecnologia. Els seus treballs tracten tant de la desigualtat social, la violència i l’agitació com de la cosmètica i els béns de consum, i inclouen objectes domèstics i quotidians al costat d’altres provinents de la cultura urbana o del camp dels esports. Hernández-Díez sembla confirmar amb la seva obra la teoria que la discontinuïtat és més probable que la continuïtat. En comptes d’una ortodòxia intrínseca, hi descobrim una inacabable seqüència d’invencions visuals i iconogràfiques, com si cada peça estigués dissenyada per articular unes circumstàncies culturals, personals i històriques específiques. Les seves obres negocien amb la creació artística com una pràctica carregada amb el pes de l’opacitat, la veneració i la mortalitat, però també aposten per una cultura viva que es reanima contínuament. A més del repte de retornar a la vida aquestes obres històriques, No tinc por de cap mal presenta un nou projecte d’Hernández-Díez que cal entendre com un eco conceptual. Aquesta nova sèrie comprèn un estudi iconogràfic de filaments de bombetes, no sols com un afegit al tema de la revelació elèctrica i la visibilitat que tracten les seves obres, sinó també com un desafiament a plantejar-se què batega sota les grans metàfores de la llum.