Brossa, 10 : [les estades a París, la col·laboració en pel·lícules de Pere Portabella, els desacords amb directors de teatre i el lloguer dels estudis]

Brossa, Joan; Permanyer, Lluís

—[1992]

Enregistrament sonor en casset. -- Títol al contenidor: "Brossa 10 : [1], París : continuació, tornada Oliveras ; [2], Portabella, estudis". -- Entrevista de Lluís Permanyer a Joan Brossa per al llibre publicat sota el títol "Brossa x Brossa: records" (Barcelona: La Campana, 1999). -- Joan Brossa parla de les diverses estades que va fer a París, la primera d'uns mesos a partir de finals de març de 1956 allotjat a casa del pintor i escriptor Joan Vila Casas, a la rue de la Montaigne de Sainte Geneviève (l'oportunitat de tenir accés directe a l'art, al cinema i als espectacles que fins llavors només coneixia sobretot per llibres i revistes, dels quals destaca les pel·lícules de Federico Fellini "La strada" i "Il bidone", el teatre d'Eugène Ionesco amb les obres "La cantatrice chauve" i "Les chaises", o la primera pantomima que Brossa va tenir l'ocasió de veure en un espectacle de Marcel Marceau al Théâtre de l'Ambigu; i els nous contactes que va aconseguir de persones a l'entorn de Joan Vila Casas, o l'amistat amb Nuri Farrés, de Sant Cugat del Vallès que a París feia de criada, o amb la ballarina Consol Villaubí), i la segona estada important a París l'any 1961 allotjat a casa del periodista Alberto Oliveras, a la rue Delambre, probablement per recomanació del cosí d'aquest (seguint els esdeveniments culturals que Oliveras cobria com a reporter amb Brossa d'acompanyant, per exemple una desfilada de moda de la col·lecció de Christian Dior amb models fent espectacle, una visita al modista Jacques Heim o al ballarí Maurice Béjart, o una vetllada al cabaret Crazy Horse descrita en una crònica d'Oliveras a la revista "Destino" nº 1246 (24 junio 1961), on Brossa va quedar impressionat per un espectacle innovador d'ombres xineses a càrrec d'un artista hindú, junt amb uns stripteases ben executats però sense poesia interpretats amb mitjans tècnics destacats, per exemple en l'ús del flaix com a innovació més remarcable). Durant l'estada de 1961 a París, Brossa va explorar debades la possibilitat d'estrenar el seu teatre a França seguint el consell de Joan Prats Vallès, i amb aquesta finalitat va lliurar a una representant editorial coneguda un manuscrit d'una obra seva traduïda al francès; va ser Juan Goytisolo qui va fer veure a Brossa que la seva gestió no tindria cap efecte. D'altra banda el juny de 1961 Brossa devia estar present a la inauguració de l'exposició "6 peintures murales de Miró" a la Galerie Maeght de París, celebrada amb la publicació d'un número especial de la revista "Derrière le miroir", no 128 (juin 1961), que va incloure alguns textos de Joan Brossa. (Anteriorment Brossa havia col·laborat a "Derrière le miroir", no 119 (mars 1960), amb el poema "De nits" publicat en català i traduït al francès per Joan Gardy Artigas després que Jacques Dupin s'hagués resistit a fer-ne la traducció.) Entre totes dues estades a París el 1956 i 1961, o després de la segona estada de 1961, Brossa no recorda bé els viatges que va fer a la capital francesa; i.e., recorda un viatge en què una amiga li va trobar allotjament a la rue Victor Hugo, i un altre viatge amb Alberto Oliveras a l'edifici del seu despatx pròxim a la place du Trocadéro. D'altra banda, probablement als anys setanta Brossa va fer un viatge de quatre o cinc dies a Londres acompanyat de Maria Lluïsa Borràs amb motiu d'una exposició d'escultures de Joan Miró (va estar a casa de Sir Roland Penrose, va trobar-se amb un poeta anglès que no identifica, va visitar llocs emblemàtics relacionats amb Sherlock Holmes i va veure espectacles de striptease de poc interès). D'altra banda Joan Brossa parla sobre tres de les pel·lícules que va fer amb Pere Portabella ("No compteu amb els dits" (1967), concebuda per Brossa com un seguit de filmets contraanuncis després que Portabella hagués descartat un guió de Joaquim Jordà; i les altres dues pel·lícules que Brossa considerava inacabades, i.e. "Nocturno 29" (1968) de resultat desigual, paradigma de la inconstància de Portabella com a director, i "Umbracle" (1972) concebuda per Brossa al voltant de Christopher Lee, però muntada al marge de la voluntat i l'interès de Brossa). En l'àmbit del teatre, Brossa exposa altres desenganys que ha tingut amb alguns directors que han estrenat la seva obra (a "El sabater" dirigida per Jordi Mesalles (Sala Villarroel, 1982), per la seva llicència de caracteritzar com a dimoni un personatge burgès, o a "La pregunta perduda, o, El corral del lleó" dirigida per Hermann Bonnín (Teatre Romea, 1985) amb un final mal resolt), oposat al bon treball de direcció de Moisès Villèlia a les obres "La jugada" i "El bell lloc" (Cúpula del Coliseum, 1961) organitzades per l'Escola d'Art Dramàtic Adrià Gual, tal vegada en reconeixement a la vinculació que va propiciar Brossa entre Ricard Salvat i l'entorn del Museo de Arte Contemporáneo de Barcelona (1959-1967), per la via d'Alexandre Cirici, i que va ser l'origen fundacional d'aquesta escola de teatre l'any 1960. D'altra banda Brossa parla de com va aconseguir el lloguer del seu estudi del carrer de Balmes l'any 1958, celebrat a l'obra "Vint-i-una odes, uns goigs, una dansa i un sonet" (1958); i sobre la seva relació amb Pepa Llopis, i la vida en comú amb ella a partir de 1972, a propòsit del segon estudi que Brossa va llogar a l'edifici Casa Fullà, al carrer de Gènova, gràcies a la pensió vitalícia que l'Ajuntament de Barcelona va assignar-li a partir de 1987.