Eulàlia Grau. I Have Never Painted Golden Angels [Enregistrament audiovisual exposició]

MACBA Museu d'Art Contemporani de Barcelona; Grau, Eulàlia; Grandas, Teresa

—08/02/2013-26/05/2013

Les imatges extretes dels mitjans de comunicació impresos constitueixen la matèria primera de l'art d'Eulàlia Grau (Terrassa, 1946). Des de principis dels anys setanta, crea muntatges fotogràfics i collages que actualitzen la tradició avantguardista de l'art compromès amb valors que estan en crisi en el moment històric de la producció de l'obra. L'artista denuncia la manera en què la premsa de l'època, en línia amb els poders econòmic i polític, serveix els interessos d'una societat vigilada, censurada, injusta i masclista. Els mitjans propaguen models socials de dominació econòmica i cultural, i formes de violència ideològica i física. L'obra d'Eulàlia s'ha convertit en el document d'un període de canvis i crisis que presenta paral·lelismes incòmodes amb el present. La seva opció estètica no s'entén sense un ferm compromís ètic: ocupa un lloc destacat entre les pràctiques artístiques que constitueixen l'espai d'expressió dels feminismes de finals de la modernitat, i formen part dels moviments d'opinió que fan canviar profundament la societat durant els últims anys de la dictadura de Franco i la Transició. "Mai no he pintat àngels daurats" ofereix un recorregut per les "pintures" –com l'artista anomena les seves obres– que parlen avui amb un interès renovat. L'exposició no s'organitza com un recorregut estrictament cronològic, sinó que es construeix com un relat visual centrat en temes que sempre han interessat Eulàlia: des dels mecanismes de control més evidents, com la policia o les presons, fins a dispositius més subtils però no per això menys eficaços, com l'escola, les jerarquies laborals, l'accés a l'habitatge i a la justícia o els rols de gènere. Les seves serigrafies i teles emulsionades s'exposen juntament amb treballs menys coneguts com ara cartells i intervencions gràfiques en revistes i llibres, mitjans que l'artista utilitza per accedir a un públic més ampli, més enllà dels circuits de l'art, aleshores pràcticament inexistents. L'exposició ressegueix el treball d'Eulàlia Grau fent èmfasi en les obres dels anys setanta i començaments dels vuitanta, quan la seva producció va ser més intensa. Inclou obres com "Etnografies" (1972-1974), "La cultura de la mort" (1975), "...Inventemos también nosotros..." (1976), "El règim capitalista crea cada dia situacions com aquesta en la classe obrera" (1976), "Mínimos y máximos" (1976-1977), "Orden público" (1978) o "Klara" (1983-1984). Si la disciplina etnogràfica es basa en un estudi descriptiu de les pràctiques dels grups humans, Eulàlia realitza una descripció visual de la lògica social en el context del capitalisme modern. Escenes de manifestacions, atracaments a bancs, persecucions policials, treballadors ferits i empresaris condemnats per frau però indultats, formen part dels seus mosaics visuals, tan modestos com colpidors. L'artista també posa de manifest les diferències socials visibles a les llars, els estereotips dels rols femenins i masculins que s'ensenyen a l'escola i altres formes menys evidents de transmissió del poder. Les obres crítiques amb la situació de la dona, com "Discriminació de la dona" (1977), entre d'altres, no tan sols documenten la subalternitat de gènere en l'àmbit domèstic o de la llar, sinó també en el món laboral, legal i jurídic. L'exposició inclou llibres com "Cancionero de los hombres verticales y de los hombres horizontales" (1975) i "Per què?" (1979), cartells com "Flic-Story. Historia de detectives" (1979) i "Desarmament – Desenvolupament" (1979), i insercions en revistes. Destaca el cartell de grans dimensions "El cost de la vida" (1977-1979), presentat en espais públics diversos, entre els quals cal esmentar l'exterior de la fàbrica d'electrodomèstics Lavis de Barcelona, on es va exposar el maig de 1980 amb motiu d'una vaga de treballadors. El cartell, concebut com un quadrillage, adoptava el concepte de Michel Foucault per designar una cartografia o una xarxa de connexions de control espaciotemporals. Eulàlia hi duia a terme una anàlisi comparativa dels tres estadis del capitalisme: el protocapitalisme, propi de països com Espanya, Itàlia o França; el postcapitalisme d'Alemanya; i el precapitalisme del Tercer Món. En un moment en què els mitjans de comunicació de masses i l'excés d'imatges tenen un paper central en la percepció dels fets, el missatge d'Eulàlia Grau és d'absoluta actualitat. En aquest sentit, el MACBA en presenta una obra inèdita de producció recent, "Me gustaría morir en un lugar donde nadie me viera. María" (2011-2012). Consisteix en una doble projecció que pren el títol d'una frase pronunciada per la protagonista. Mentre, d'una banda, assistim al dia a dia i a les rutines d'una dona sense sostre que deambula pels carrers de Barcelona, de l'altra veiem imatges procedents d'internet sobre casos actuals de corrupció política i financera. La contraposició d'imatges i l'associació d'idees són una de les eines d'anàlisi més habituals d'Eulàlia. En aquest cas, es tracta d'una obra inèdita que posa en valor la coherència de la seva posició i la vigència de la seva producció. En el text del catàleg de l'exposició a la Galeria Ciento de Barcelona el desembre de 1979, Maria Aurèlia Capmany al·ludia a la idea del safari fotogràfic i parlava de la "cacera d'imatges" que caracteritzava el treball d'aquesta artista. Entenent l'art com una pràctica política, la seva obra aixeca acta minuciosa de les debilitats, mancances, contradiccions i perversitats del sistema. L'exposició "Mai no he pintat àngels daurats" mostra la vigència de la mirada i del treball d'una de les artistes catalanes més significatives que va emergir en el context de les pràctiques d'avantguarda dels anys setanta. Parafrasejant una coneguda revista d'agitació cultural, l'obra d'Eulàlia neix "amb inquietud i per necessitat". Inauguració: 7 de febrer de 2013. Dates: del 8 de febrer de 2013 al 30 de juny del 2013. Comissària: Teresa Grandas. Organització i producció: Museu d'Art Contemporani de Barcelona (MACBA)