El MACBA a… Vic [Reportatge fotogràfic exposició itinerant de la Col·lecció]

MACBA Museu d'Art Contemporani de Barcelona

—25/09/1998-01/11/1998

El Museu d'Art Contemporani de Barcelona (MACBA) ha nascut en un moment en què es debat, internacionalment, la qüestió de quins són els límits d'un museu. Arreu s'imposa la necessitat de transcendir l'espai físic i conceptual del museu, concebut durant massa temps com un lloc gairebé exclusivament per a la mera conservació de les obres d'art, i de tendir ponts, d'establir mediacions, cap als diferents col·lectius que constitueixen la nostra societat, cada cop més diversa i complexa. En aquest context, la feina educativa del museu, la seva capacitat d'implicar els diferents col·lectius socials i els diversos públics en el territori de l'art actual, esdevé una prioritat no tan sols del MACBA, sinó de tota política cultural que vulgui contribuir al desenvolupament de la creació artística contemporània. La Diputació de Barcelona, mitjançant l'Oficina de Difusió Artística (ODA), és particularment sensible a aquesta qüestió i duu a terme des de fa temps una feina sostinguda en favor de la producció artística dels nostres dies, donant suport a les polítiques culturals municipals de promoció de l'art contemporani. És per això que, ara farà un any, i novament dins del Programa "El MACBA a ...", un nombre significatiu d'obres de la Col·lecció del Museu viatjarà a Vic, Mataró, Sant Boi de Llobregat i Granollers, on hem trobat un suport decidit tant dels responsables municipals com els diversos espais que les acolliran. A tots ells, els nostre agraïment per la seva col·laboració. Les darreres dècades han aportat l'ampliació de l'espectre matèric que tradicionalment caracteritzà l'escultura. Els materials escultòrics per excel·lència, com la pedra, la fusta o el bronze, s'han ampliat i molt sovint substituït per tota mena d'objectes i materials, ja siguin industrials o naturals. Aquest fet no tan sols ha modificat substancialment les qualitats matèriques de les obres i els procediments de realització, sinó que, amb la incorporació d'aquests materials estranys a la pràctica artística, s'han introduït noves qüestions estètiques que han fet reconsiderar certs aspectes que fins aleshores semblaven inalterables. Conceptes com efímer quedaren incorporats amb relativa normalitat a l'obra d'art, i s'oposaren a la voluntat de perdurabilitat que sempre l'acompanyà, però també es produeix una opció pels materials considerats "pobres", amb la qual cosa el caràcter "àuric" de l'obra es dilueix sensiblement: els materials es podran reposar sense preocupar-se d'estar incidint en la seva autenticitat o antiguitat. En aquest sentit, una de les qualitats escultòriques que més a contribuït a reflexionar sobre aquestes qüestions artístiques ha estat la idea del tou. La incorporació de materials tous, flàccids, elàstics, no-rígids... en el debat escultòric dels darrers temps ha introduït tota una sèrie de reconsideracions formals, però encara més important, ha afirmat conceptes com antiforme, informe, inestabilitat, transformació... que han afegit continguts metafòrics nous a les obres. Si bé aquests aspectes s'han reafirmat al llarg de les quatre darreres dècades, el cert és que un artista com Salvador Dalí pintà els rellotges tous l'any 1931, tot descrivint-los com "el camembert paranoic crític tendre, extravagant, solitari, del temps i de l'espai". Des d'aleshores, els exemples s'han anat succeint: l' "arte povera" dels artistes italians i el seu repertori de materials pobres, tan trobats com cercats; l'antiforma de Robert Morris i tota la sèrie d'escultures de feltre; les escultures toves de Claes Oldenburg, qui, tot canviant escala i tipus de materials, atorgà a noves lectures a la banalitat de l'objecte quotidià. La selecció d'obres per ser presentades al Museu de l'Art de la Pell de Vic s'ha realitzat provant de trobar la qualitat de tou des d'una amplitud de mires que ens permeti valorar aquest aspecte de l'escultura contemporània. Però sobretot, en exposar aquestes obres dins del marc de presentació de les col·leccions permanents del museu, les obres del qual també parteixen –encara que des d'una òtica totalment diferent- d'aquesta qualitat de tou, la finalitat encara es fa més evident. L'espart, el cautxú, el cordill, el feltre, el paper, el cartró, la cinta adhesiva, el cotó, la lona, el plom, el tapís, la pell sintètica, el vellut, la llana... són materials emprats en aquestes obres, que si bé a primer cop d'ull les reuneix aquesta qualitat de tou i en certa manera d'automorf que posseeixen tots ells, ben aviat podem adonar-nos de la complexitat de propostes que s'hi desprenen: dels materials "povera", se'n desprenen múltiples lectures metafòriques sobre natura i cultura, amb l'antiforma l'obra queda suspesa el seu propi desenvolupament i, al mateix temps, la qualitat antropomòrfica que sol acompanyar molts d'aquests materials fa que els puguem relacionar amb el nostre cos, i així insistir en un dels aspectes més habituals de l'art contemporani: la reflexió que l'artista introdueix sobre el propis cos humà. Museu de l'Art de la Pell. Obres de: Carmen Calvo, Enzo Cucchi, Pepe Espaliú, Ramon Guillén-Balmes, Antoni Llena, Robert Llimós, Eva Lootz, Robert Morris, Claes Oldenburg, Robert Rauschenberg, Joan Rom, Carlos Pazos, Javier Pérez, Antoni Tàpies i Rosemarie Trockel. Del 25 de setembre a l'1de novembre de 1998.